2005

En aquells dies encara era petita i no sabia què suposava l'amor. Se'l va trobar de cara, un dia qualsevol i ni tant sols es va fixar. Estava massa ocupada corrent i saltant i rient com una nena que encara era. Al cap de poc temps aquell intrús ja era completament dins de la seva vida, així de sobte, sense demanar permís. -què extrany, va pensar ella- La complicitat anava augmentant. Mirades, riures, missatges secrets; tot el que passa quan un s'està enamorant. Tothom sabia que passava i li deia -nena, estàs enamorada!-. Quina bajanada! Ella mai havia cregut en l'amor, i quan sentia quelcom semblant sempre era unilateral, no correspost, així que veia l'amor com un passatemps que fa ratllar quaderns i fer jocs estúpids per saber si es casarà amb tu, si tindreu fills i quants i on viureu. Com qui fa uns mots encreuats però posant-li imaginació. I aquí va començar tot, ella li va posar aquell poc d'imaginació que faltava. Va començar a fer-se preguntes i totes tenien la mateixa resposta "Sí". Va arribar a la conclusió que Sí li agrada passar temps amb ell, que Sí riu amb ell, que Sí que es un amic, que Sí que es més que un amic, que Sí que depèn d'ell la felicitat de qualsevol dia de la seva vida, que Sí que es posa trista quan no el veu o no sap res d'ell, que Sí que l'enganxa la seva mirada, que Sí que toca els núvols quan ell li posa una mà sobre o simplement passa pel seu costat i encara que no la arribi a tocar el sent, que Sí que el cor li va a cent quan és amb ell, que Sí que tremola al seu costat, que Sí, que no hi ha volta enrere, que és amor.